L’impacte del turisme a Barcelona és un dels temes destacats en l’agenda dels debats sobre la ciutat. Deixaré de banda les xifres per incidir en a la relació entre la vida quotidiana i allò que anomenem turisme a l’espai urbà. I ho faré a través d’un relat personal que em permetrà situar i introduir algunes reflexions a peu de carrer. No pretenc ser exhaustiu, em resultaria impossible. Però sento la necessitat de precisar i desmuntar alguns discursos generalitzats que apunten a la pràctica turística com a responsable d’alguns dels mals de la ciutat.
Entre turistes
Entro a la biblioteca després del cafè de mig matí. Davant meu hi ha una parella. Ens creuem aquella mirada de “m’importa un pito el que facis, només pretenc ser educat”. Al cap d’una estona me n’adono. Són turistes! El mapa amb tots els Corte Inglés i una reproducció dels monuments més importants no enganya. Han vingut a buscar refugi condicionat a la biblioteca. Com tantes persones que hi venim a diari. Marxen. Ni ens mirem. Arriben dos estudiants i es posen a xerrar més alt que el saxo de Johnny Hodges que escolto pels auriculars. Els demano que callin. Si us plau.
Descanso en un banc de la plaça Lesseps després de dinar. Un home em fa una foto. M’emprenya que em fotografiïn sense preguntar. El miro amb cara de pocs amics i se’n va. Mentre intento treure’m la mandra de sobre, llegeixo un tuit: “Dinant menú al restaurant de l’Ateneu BCN. Recomanable si esteu al centre i no voleu estar rodejats de turistes”. Segur que s’hi està molt bé – hi he estat moltes vegades – però a l’Ateneu només pots accedir-hi si ets soci o si t’acompanya un soci. No seré jo qui defensi la plaça Lesseps. Però s’hi pot estar. A la plaça Vila de Madrid, contigua a l’Ateneu, no. Està permanentment tancada. Literalment. Lesseps és un espai d’una qualitat terrible però Vila de Madrid és directament un atemptat a la ciutat i el seu disseny una indecència urbanística. Bàsicament perquè enlloc d’esponjar els carrers del seu voltant, accentua la seva massificació. I d’això els turistes no en tenen la culpa.
Torno a revisar el timeline i em trobo amb aquesta notícia: “Els parcs i jardins de Barcelona s’omplen de música aquest estiu!”. 49 concerts gratuïts a 27 espais de la ciutat. Busco, il·lús de mi, els concerts al Park Güell. No hi ha res programat. L’any passat tampoc. Al Park Güell hi ha música en viu cada dia. Alguns músics són espectaculars. I gratis. Però fa molta ràbia que es tracti de forma diferenciada i s’exclogui de l’oferta cultural formal de la ciutat. Així és molt difícil reivindicar el parc en la seva vessant comunitària; és molt difícil fomentar un sentiment de pertinença més enllà del seu valor simbòlic. Quan l’ajuntament anuncia als veïns que s’iniciaran les obres per “regular l’accés turístic a la zona monumental” s’està assenyalant de forma intencionada quin és l’espai pelsturistes provocant, de retruc, l’alienació del resident que no veu afectat els seus drets. En aquest sentit, quan llegeixo frases com “ja no podem passejar pel barri Gòtic” m’esgarrifo. Sí que podem. Encara podem. És més, si no ho fem, correm el risc de perdre’l. L’única manera de no ser desposseïts de la ciutat és viure-la. Reivindicar-la de forma activa però també actuar-la. Sobretot actuar-la i practicar-la en la quotidianitat conjuntament amb els turistes. Clamar contra els turistes no serveix de res. He vist turistes en xancles i mitjons blancs fent-se fotos darrera d’un graffiti que deia: “Tourists go home”. Faríem bé en acostumar-nos-hi perquè no viurem mai més sense turistes. Si reclamem (i actuem) la segregació d’espais acabarem perdent-los per sempre.
Segueixo treballant. Tot buidant un excel·lent article de Pau Obrador-Pons [1] em trobo amb una cita de Tim Ingold reveladora: “Something must be wrong somewhere, if the only way to understand our own creative involvement in the world is by taking ourselves out of it.” Doncs sí. Massa sovint parlem de l’impacte del turisme a la ciutat com si poguéssim desvincular-nos de les xarxes relacionades amb el turisme, del seu efecte relacional. I no, no podem. El turisme en les diferents manifestacions afecta la nostra vida quotidiana. Però és que, a més, nosaltres formem part del turisme. La nostra agència, començant pels nostres cossos creuant el carrer, forma part del paisatge que molts turistes esperen trobar.
Sobre la necessitat de matisar el discurs
Rellegeixo un article de Nicola Padovan que posa en qüestió el mantra oficial del “no podem viure sense el turisme” refutant les dades d’ingressos turístics i contrastant-les amb les de l’atur. Tinc moltes ganes de donar-li la raó però cal matisar els motius. Que els discurs de l’ajuntament és trampós, està clar. Que cal rendir comptes de forma clara i transparent sobre la balança de pagaments i la redistribució de la riquesa que genera el turisme, també. Però crec que s’estan barrejant perillosament massa coses quan deixem de banda la política econòmica i parlem de la ciutat, del que passa al carrer. I és que quan diu “no només no s’ha solucionat el tema de la Rambla, sinó que estem assistint a una ramblització del Casc Antic i de part de l’Eixample”; faig l’alto. Ja em perdonareu però no tinc gens clar quin és El Tema de la Rambla i, per tant, tampoc sé com es soluciona. De què parlem exactament? Parlem de la necessitat de mantenir i endurir l’actual pla d’usos per regular de forma estricta i implacable les botigues de souvenirs? Parlem de la persecució de màfies que va iniciar Itziar González i el seu equip? Compro. Denunciem-ho clarament i de forma activa, institucionalment i de forma informal. Però defensar els “negocis tradicionals” i criminalitzar, en el mateix paràgraf, el comerç ambulant, el fet que al quiosc només venguin La Vanguardia o que la dignitat del Passeig de Gràcia passa per no haver de suportar casquets voladors fluorescents… doncs, que voleu que us digui, no ho compro. Molt em pesi, no tinc clar com justificar el manteniment de la llibreria Canuda ara que la LAU ha estat aprovada. De la mateixa manera que no tinc clar com evitar el tancament del bar Emilia, de moltes botigues de de discos o de la merceria del meu barri. Els turistes tampoc en tenen la culpa d’això.
Seguint amb l’article d’en Padovan – no és res personal, només em serveix per teixir el relat – escriu: “Si volem que Barcelona sigui una capital catalana d’una Catalunya futur estat, no ens convé gens descatalanitzar-la i fer-la una ciutatpizza-sangria-sushi”. A mi m’encanta la pizza, la sangria i el sushi. I els peus de porc amb cargols. Tant o més que el pad see ew o el cebiche. Però no ens despistem. Estàvem parlant de l’impacte del turisme a la ciutat, no de la defensa de la cultura vernacle catalana. Si no es vol menjar pizza rescalfada, només cal no comprar-la. Confrontar el turisme amb l’esfera local només fomenta un rebuig reaccionari al turisme com a pràctica que cau pel seu propi pes en tant que nosaltres també fem turisme. Però també perquè la nostra identitat, igual que Barcelona, està construïda de forma relacional – tornem-hi – amb la resta del món mundial-global-interconnectat. No us imagineu fins a quin punt.
Padovan menciona al final de l’article dos temes que em semblen de vital importància a l’hora de focalitzar les crítiques de l’impacte del turisme a la ciutat: la fiscalització de les activitats turístiques i l’aparició d’un sistema dispers d’allotjament turístic. Sobre la fiscalització, el tema és molt seriós. Els impostos haurien de ser el principal mecanisme de redistribució econòmica i social dels beneficis que genera l’activitat turística a la ciutat. Avui es fa més necessari que mai trencar aquell tòpic de “som nosaltres els que paguem els impostos” que dóna peu a una falsa sensació de poder i a un trasllat de culpa cap al visitant. En aquesta línia, hem perdut una oportunitat d’or. La taxa de pernocta – en funcionament des de novembre 2012 – serveix, bàsicament, per promocionar la marca turística i les seves infraestructures. En gran part perquè està pensada i conduïda pels lobbies turístics, que existeixen i són forts. El fet que la ciutat – un carrer qualsevol, el transport públic o els hospitals – no es consideri “infraestructura turística” és una decisió política. La fiscalització del turisme té responsables clars i no, no són els propis turistes. Exigim, denunciem i protestem contra això també.
Sobre l’aparició de sistemes dispersos d’allotjaments no voldria sonar apocalíptic però crec que ens trobem davant d’un dels grans problemes de l’impacte turístic a la ciutat. Parlem de fórmules free-riders com www.airbnb.com, però també del centenars de llicències d’Habitatges d’Ús Turístic (HUT) que l’ajuntament aprova cada mes a la ciutat, ja no a Ciutat Vella, on estan restringits, sinó a la resta del territori municipal. No ens referim al fet de de cedir un sofà ni d’intercanviar la casa. Parlem de transaccions econòmiques derivades de l’explotació de la renta que competeixen colze a colze en el mercat immobiliari amb els usos residencials. I tot plegat, camuflat de “bonrotllisme”, “comerç col·laboratiu” i “viu com un local”, etiquetes emmarcades en la nova estratègia de màrqueting per la diversificació de l’oferta turística. La regulació i legislació d’aquestes activitats és competència del govern a diferents nivells, no dels turistes. Per sort, encara tenim la capacitat per revertir-ho a través dels instruments legals. Només cal conèixer-los, difondre’ls i aplicar-los.
Darrers apunts
Un darrer apunt sobre el llenguatge. Em dóna la sensació que estem caient en un trampa en l’ús del concepte “turisme de qualitat” contraposant-lo al “turisme massiu”, suposadament font de tots els mals. Però… què vol dir “de qualitat”? Que vagin ben vestits? Que gastin molts diners? Que no molestin? Que no vagin amb barrets mexicans ni portin diademes amb polles al cap? Comencem jutjant els comportaments dels turistes i acabem acceptant l’ordenança del civisme. El turisme es viu i s’actua de moltes maneres. I cadascú ho fa com vol, assumint el component ètic de la pràctica i atenent-se al marc legislatiu de lloc. Però massa sovint es parla del turisme com si un sabés amb certesa què és el que convé a l’altre. Quan es reclama un “turisme de qualitat” s’està justificant projectes com el de l’Hotel Vela, la reforma de la marina del Port Vell, el tancament del Park Güell o la reurbanització del Passeig de Gràcia. Qualitat i exclusivitat es donen de la mà. Però allò exclusiu és, per definició, també excloent. Caldria tenir-ho en compte.
Han quedat molts temes sense tractar. Sobretots els referents a les polítiques que afecten pròpiament la gestió turística: la valoració de la capacitat de càrrega, els canals de difusió i el contingut de la marca turística, el paper dels intermediaris o el poder dels d’agents capitalistes – no necessàriament del sector turístic – en la configuració de la oferta de la ciutat. Judd i Fanstein [2] ens advertien que el turisme s’ha convertit en una de les principals forces configuradores de la ciutat. I Barcelona no és cap excepció. Però no hem d’oblidar que quan parlem del “turisme” a la ciutat en realitat estem parlant de polítiques públiques; de gestió, planificació i disseny urbà; o de producció de l’espai on els no-turistes – si és que això encara significa alguna cosa – som part activa inalienable del procés. Disparar contra els turistes i culpar-los del malestar que ens provoca la seva presència crec que és un error. Més ens valdria concretar els mecanismes realment depredadors, assenyalar-ne els responsables i reclamar accions pel canvi.
Epíleg
Acabo el dia jugant a futbol-platja a la Mar Bella. Un veritable luxe. En acabar, ja de nit i amb la platja quasi deserta, decidim fer una cervesa al xiringuito més proper. Estava ple de turistes i no hi tornarem. Bé, els altres que facin el que vulguin, jo tinc clar que no hi tornaré. La canya ha costat 4 euros, la música era insuportable i els cambrers eren gilipolles. Els turistes, està clar, no en tenien la culpa.
Albert Arias Sans
P.D. Aquest article va ser publicat el 12 de Juliol del 2013 al blog «la Trama Urbana«. Cal destacar també la qualitat dels comentaris que es poden trobar al final de l’article publicat a «La Trama Urbana«
Nota: El títol del post l’he adaptat del llibre de Duccio Canestrini “Non sparate sul turista” que és alhora una altra adaptació del títol la pel·lícula de Truffaut “Tirez sur le pianiste” basada en la novela “Down There” de David Goddis.
[1] Obrador Pons, P. (2003) “Being-on-Holiday Tourist Dwelling, Bodies and Place.” Tourist Studies 3(1), 47-66.
[2] Judd, Dennis R. and Susan Fainstein, (1999) The tourist city, Yale University
